HABITATGE VERSUS CONFINAMENT

El confinament ha tret a la llum les deficiències dels habitatges existents.

Qui més ho han patit han sigut els habitants de llars sense sortida a l’exterior i amb petites finestres. I, en el pitjor dels casos, les obertures només donen a patis de llums o d’illa, i que per tant els impedeix saber que succeeix a la via pública. Abans potser era d’agrair estalviar-te la contaminació, el soroll del camió de les escombraries, els borratxos quan tornaven de farra… però ara no saps si la gent passeja, si els carrers són buits…

D’aquí rau la importància de fer pisos passants, és a dir, que donin a més d’una façana. A més de permetre vistes a diferents orientacions, també permet la ventilació creuada natural facilitant la circulació d’aire per l’interior de l’habitatge. I si l’inquilí és hàbil, aprofitarà la diferència tèrmica entre façanes oposades per renovar l’aire i reduir la temperatura interna a l’estiu, evitant l’ús excessiu de l’aire condicionat.

La normativa d’habitatge va buscar solució al tema de la il·luminació i ventilació dels habitatges augmentant la superfície mínima en funció de les dimensions de l’estança. De cop, les obertures s’han anat convertint en finestres de dimensions més generoses o en balconeres. Però en el parc immobiliari existent encara cal fer moltes millores.

També cal recordar que les persones som éssers socials, i com a tals, necessitem contacte amb altres. Què ha passat amb aquells que viuen sòls i han d’estar confinats? Potser s’han aficionat a fer puzles de mil peces, a cosir mascaretes, a inventar-se nous receptes de cuina, a fer esport seguint indicacions en internet… però, i el contacte amb els altres, les abraçades i petons als ésser estimats?. Fa pocs mesos es criticava l’excessiu consum d’hores davant les pantalles per part dels adolescents, però ara és l’únic consol per mantindre el contacte amb familiars, amics i companys de feina.

A qui caldria preguntar-se si l’arquitectura podria fer alguna cosa al respecte. Actualment els accessos als edificis són els justos i necessaris per permetre un itinerari accessible, encabir totes les instal·lacions, deixa les reserva de magatzem d’escombraries i el nucli de comunicacions verticals. Per tant, els espais comunitaris d’un edifici són exclusivament de pas i circulació, no hi ha espai per socialitzar ni zones polivalents per casos d’emergència com l’actual. És a dir, cadascú tancadet al seu pis perquè no hi ha res a fer al vestíbul ni al replà de l’escala.

Hi ha edificis que tenen la sort de disposar un terrat en lloc de teulada, però qui gaudeix realment del seu ús, qui té les claus per accedir-hi, qui en té la propietat. Aquests dies de confinament la gent ha recordat que té un espai exterior meravellós a l’aire lliure, i que abans era totalment residual. Caldria repensar si l’ús hauria de ser privatiu o comunitari, amb el respecte de certes regles de convivència.

I bé, sembla que els ha tocat la loteria al que disposen d’un balcó o terrassa on els nens, i no tan nens, han pogut fer esport, llegir, prendre el sol, improvisar àpats i fer tertúlia. Però, de quines dimensions estem parlant? Hi ha balcons que tenen una profunditat irrisòria perquè la normativa restringeix la volada segons l’amplada del carrer. O balcons lineals al llarg de la façana però que no permeten ni col·locar una taula o un estenedor. Cal que les dimensions siguin correctes per permetre fer vida.

La normativa d’habitatge contempla els espais intermedis amb l’exterior, però no entra a valorar la quantitat, qualitat o dimensions realment necessàries d’espai totalment exterior per a completar un habitatge digne. I, com els balcons no coberts no comptabilitzen com a metres quadrats construïts, els promotors no veuen la necessitat de proposar-los doncs els números no els surten positius.

I què passa amb els interiors? Fins ara els habitatges eren mers dormitoris doncs les obligacions i el lleure ens allunyaven la major part de les hores. Però el confinament ens ha fet repensar els espais que habitem i valorar-los d’una altra manera. Ens han ensenyat la importància d’un rebedor com amortidor del virus i d’un bany on poder rentar-se mans a prop de l’entrada. Ens ha fet reflexionar sobre l’ocupació ideal respecte la mida de l’habitatge.

Els passadissos malgrat les amplades exigides per permetre itineraris practicables, s’han considerat superfícies inútils. Es buscava minimitzar-los per fer cabre tots els requeriments del promotor en pocs metres quadrats i donant més dimensió a les estances principals. Potser cal repensar aquest espai com a polivalent, de certa amplada per posar llibreria, racó de pensar o llegir, per despatx o taules de fer deures… El coronavirus ens ha demostrat que un maleït passadís bé pot servir per lluita d’espases com per a un improvisat partit de ping-pong.

Hi ha qui proposa fer un habitatge discontinuo, és a dir, que alguna de les estances estigui separada físicament de la resta, de manera que es pugui utilitzar de manera independent, per a usos polivalents o esporàdics. Clar que la normativa d’habitatge actual no permet trossejar-lo, i el més semblant que trobem és un traster amagat a un soterrani semi ventilat. Però, si algun dia s’aconseguís aquesta proposta, potser el teletreball seria més senzill de gestionar i separar-lo de la vida privada.